Publicitat
Publicitat

Una altra escola és possible… si la fem entre tots!

una-altra-escola-01

Després de la primera meitat de setembre, ha arribat com cada any l’inici del curs escolar i enguany, a banda de venir carregat amb els nervis i daltabaixos propis de cada rentrée, comença amb un extra de protagonisme gràcies al visionadíssim reportatge Una altra escola, del programa 30minuts, i a la polèmica mediàtica que s’ha generat arrel dels fets de Pinell de Brai.

Permeteu-me que aparqui el tema del Projecte Escola Nova 21 i deixeu-me prendre de punt de partida el que ha passat a l’Escola Cèsar Martinell de Pinell de Brai. Sí, ja ho sé, la Terra Alta ens queda lluny, però ens hauria de tocar de prop el debat (per no dir batalla oberta) que s’ha generat en alguns mitjans pel fet que la comunitat de pares d’una escola hagi demanat canvis en els procediments pedagògics d’una mestra.

Comencem pel principi: coneixem algú (o no), ens estimem (o no), tenim un fill (això no ens ho podem saltar o em quedo sense article d’opinió) i… plaf! Al cap de quatre dies ens toca escollir escola! I sí, escollir, en cursiva, per ressaltar que, en principi i si podem, triem una escola que segueixi una línia pedagògica semblant a la que tenim a casa (perquè sí, senyors i senyores, els pares tenim una línia pedagògica –o hauríem de tenir-la– encara que no haguem estudiat a cap universitat per fer-ho). Resumint: busquem una escola «que ens agradi» i que vagi en consonància amb el que fem i pensem a la família.

Deixem de banda els altres debats que podríem obrir i remarquem, per favor, aquest fet: escollim una escola els criteris educatius de la qual ens convencen suficientment com per deixar-hi els nostres fills cinc hores al dia, durant cinc dies a la setmana i per una colla d’anys (sí, ja ho sé, n’hi ha que hi passen més hores, però aquest també és un altre tema). Evidentment, no sempre tenim la sort de poder portar els nostres fills a la primera escola de la nostra «llista d’escoles desitjades», però penso que és prou evident que un pare o una mare (deixeu-me tirar pel dret) que siguin ateus declarats no posaran a la seva llista una escola de marcades tendències religioses (tot i que coses més rares s’han vist, estem d’acord).

Els pares tenim una línia pedagògica –o hauríem de tenir-la– encara que no haguem estudiat a cap universitat per fer-ho.

Dit això, penso que cal ser coherents en diversos sentits: per començar, els pares de la criatura són els que tenen la primera i l’última paraula a l’hora d’escollir el tipus d’educació dels seus fills (i remarco primera i última perquè, si bé malauradament i com hem dit no sempre podem portar-los al centre que més ens agradaria, en última instància sempre podem acabar canviant-lo d’escola –amb més o menys dificultat, no us ho discutiré). Si prenem consciència d’aquesta possibilitat d’elecció (primera i última, repeteixo), prendrem consciència també del fet que els pares formen tanta part de la comunitat educativa dels infants com els mestres (fet que personalment em sembla d’una evidència espatarrant, però sembla que no és el que pensen molts dels que han comentat la notícia de Pinell de Brai aquests darrers dies).

Arribats a aquest punt ens trobem dos agents, pares i mestres, que han d’anar a una per tal que l’educació dels menuts sigui la millor possible (que, per cert, hauria de ser l’objectiu número u per a uns i altres). I això significa que l’escola ha de marcar una línia pedagògica clara a la qual s’han d’adaptar tots els seus mestres i que els pares tenen el dret –i l’obligació!– de demanar explicacions quan per algun motiu es deixa de seguir aquesta línia. Per dir-ho d’una altra manera i agafant l’exemple d’abans, com a pares és lícit i necessari protestar si l’escola que es declara laica fa propaganda religiosa o si la declaradament religiosa no dedica ni una hora a la setmana a parlar d’aquestes coses.

Seguint amb la perspectiva parental (i deixeu-me que m’hi quedi tot el que resta d’article), és evident que no estarem mai d’acord al 100% amb les decisions pedagògiques o no de l’escola, però un cop acceptem entrar a formar part d’aquella comunitat educativa i no d’una altra, hauríem d’acceptar igualment les normes que ens proposen des de l’escola (i sí, dic que ens proposen perquè les escoles són una comunitat viva que pot repensar algunes d’aquestes normes si creu que és positiu per a l’alumnat). Ara bé, això no vol dir que les directrius marcades no puguin ser discutides –amb respecte i sentit comú– o que no es puguin fer propostes de millora. I, sobretot, no vol dir que com a pares no tinguem el dret i el deure d’oposar-nos a la incoherència si aquesta es produeix.

Perquè sí, perquè no sóc mestra de l’escola, però sóc la mare dels meus fills i em preocupo i m’ocupo de la seva educació.

Us imagineu els mestres del reportatge Una altra escola castigant els seus alumes de cara la paret i posant-los orelles de ruc? Per sort, espero!, les incoherències d’aquesta magnitud no es produeixen, però n’hi ha d’altres a petita escala que els  pares (i els mestres) tampoc hauríem de passar per alt pel bé del projecte comú.

una-altra-escola-02Posem per cas l’escola que recomana als pares limitar al màxim l’ús de pantalles dels seus fills i fomentar les activitats creatives i el contacte amb la naturalesa (ens pot semblar pertinent o no que el centre faci recomanacions als pares, però s’adequa amb la voluntat que família i escola vagin a una);  aquestes recomanacions ens poden resultar més o menys «còmodes» com a pares, però semblen ben fonamentades i no són pocs els que les apliquen (recordo un article que parlava dels fills dels enginyers de Silicon Valley). Ara imagineu aquesta mateixa escola amb una pantalla de plasma de dimensions desorbitades en un lloc totalment visible de l’aula (casi un altar) d’educació infantil (infantil!) i exposant-hi els nens de tres anys més de deu minuts al dia (és a dir més d’una hora a la setmana). Us quadra gaire? Doncs això passa i em sembla que, aquí, els pares poden demanar o exigir que no passi, perquè no cal que els nens cantin cançons davant d’una pantalla ni hi ha res que un nen de tres anys pugui aprendre millor mirant un vídeo que fent-ho ell mateix. Però per sobre de tot, ho poden demanar perquè han escollit una escola que teòricament aposta per limitar l’ús de les pantalles i perquè aquesta escola en certa manera està essent incoherent amb la seva proposta educativa.

Més exemples? El centre que porta la policia a les aules per parlar dels riscos a les xarxes socials, però que a l’assignatura d’informàtica fa fer un blog personal als seus alumnes (tots menors de dotze anys!) sense explicar-los bé quina és la finalitat del projecte, per a què serveix un blog i què podem i no podem posar-hi mai; l’escola que parla del respecte a la diversitat i que quan treballa la família a l’escola no té en compte aquesta diversitat; o la que educa en la necessitat d’una alimentació sana i que ofereix caramels als nens «quan fan la feina ben feta»…

L’escola ha de marcar una línia pedagògica clara a la qual s’han d’adaptar tots els seus mestres i que els pares tenen el dret –i l’obligació!– de demanar explicacions quan per algun motiu es deixa de seguir aquesta línia.

Sóc de les que té la sort de poder portar els seus fills a un centre educatiu que, damunt del paper, segueix més o menys la meva «filosofia pedagògica». La nostra escola recomana que els nens i nenes passin hores amb la seva família i en gaudeixin, fomenta l’autonomia i el respecte a la diversitat i a la naturalesa, es vol creativa (sense treballar per projectes, en fa molts) i proposa als meus fills tot de coses que em semblen força raonables.  Hi ha coses amb les quals no acabo de combregar, però que estan dins el projecte d’escola i per tant tolero (i defenso si cal), hi ha coses que em semblen meravelloses (i ho dic sempre que puc) i, malauradament, també de vegades hi ha incongruències que, com a mare i part implicada en l’educació dels meus fills, em sento obligada a comentar, discutir o fins i tot denunciar.

Perquè sí, perquè no sóc mestra de l’escola, però sóc la mare dels meus fills i em preocupo i m’ocupo de la seva educació. Perquè he dipositat la meva confiança en aquest centre i no en un altre per acompanyar-me en aquesta tasca i espero poder seguir fent-ho durant molts anys. Perquè, com diu Eduard Vallory, director del Projecte Escola Nova 21, l’objectiu a assolir és «una comunitat educativa, amb pares inclosos, que participi de la definició i del desenvolupament del centre» per assegurar a l’infant «un aprenentatge rellevant i amb sentit».

Pregunto, demano, em queixo i discuteixo quan crec que cal perquè vull, en definitiva, que els meus fills sàpiguen que quan les coses no s’entenen, no van bé, no es fan bé o simplement es poden fer millor, és possible dir-ho per canviar-les (o per canviar d’opinió) i em sembla que tots plegats, pares i mestres, hauríem d’esperar que fos així.

Una altra escola és possible? Si la fem entre tots, em sembla que sí.

Leave a Reply

Your email address will not be published.