El doctor Diego Palao és el director executiu de l’àrea de Salut Mental de l’Hospital de Sabadell, des d’on està impulsant tot un canvi de consideració de la salut mental infantil i juvenil. Els nens i els joves són tan susceptibles com els grans de patir un trastorn d’aquesta mena, però el seu entorn no està preparar per detectar-ne els símptomes i activar una atenció especialitzada. Canviar aquesta situació mitjançant la informació i els canals de comunicació és un dels objectius d’un projecte emprès per la Corporació Sanitària del Parc Taulí que es va donar a conèixer aprofitant la primera edició de la Nit de la Ciència, el novembre passat. Es tracta de fomentar un diagnòstic precoç de malalties com l’angoixa o la depressió infantil i juvenil que no només millori el pronòstic dels tractaments sinó que, també, acabi amb l’estigma social que pateixen els afectats.
La salut mental infantil i juvenil és la gran desconeguda del camp de la salut mental?
Sense cap mena de dubtes. És com si els nens poguessin emmalaltir de qualsevol cosa però no poguessin tenir trastorns mentals. I el cert és que els problemes mentals son molt freqüents en els joves. Fins un 20 per cent dels joves tenen trastorns mentals que condicionen i determinen la seva vida i és molt important fer el possible per reduir-ne les conseqüències.
Un dels grans handicaps és que no tenim suficients mitjans per per evitar l’aparició d’aquests trastorns. Fonamentalment, en l’actualitat, la nostra feina està orientada a reduir les conseqüències d’un diagnòstic tardà i els efectes sobre el malalt i el seu entorn –la família, l’escola…– que poden ser molt greus.
I una altra dificultat és que pares i educadors patim un gran desconeixement d’aquesta possibilitat…
El nivell d’educació de la població en matèria de salut mental és molt baix per norma general. I això no només té implicacions en termes de diagnòstic sinó que també contribueix a l’estigma que pateixen les persones amb problemes de salut mental.
Quan un nen té un comportament estrany, per exemple, té més risc de patir marginació i això és justament el que intentem evitar perquè també condiciona el pronòstic. Un pacient amb esquizofrènia, l’ideal és detectar-lo precoçment, tractar-lo i que pugui continuar amb la seva vida amb total normalitat. Si no ho fem, en canvi, apareixen conseqüències socials: problemes de relació, dificultats per poder un bon rendiment acadèmic… Una part del fracàs escolar és degut a problemes mentals no detectats i, per tant, no tractats.
Tots entenem que un pacient amb tendinitis al canell baixi el rendiment a l’hora d’escriura amb l’ordinador. Però ens costa entendre que baixi el rendiment una persona amb depressió
A què ens referim quan parlem de salut mental infantil i juvenil? Quines són les patologies més freqüents en aquestes franges d’edat?
El trastorn mental més freqüent en la infància és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) que afecta entre un 2 i un 5 per cent dels nens i nenes, especialment nens. La depressió no és molt freqüent, però afecta entre un 1 i un 2 per cent dels joves.
Els trastorns d’ansietat són més habituals perquè, a vegades obeeixen a reaccions normals a determinades circumstàncies de la vida. Quan una reacció no és desproporcionada, no considerem que sigui una patologia sinó una resposta normal a un problema greu respecte al qual cal manifestar emocions, sentiments i conductes. Sempre dins d’un ordre. Quan això no es pot controlar és quan esdevé una patologia perquè, en comptes de constituir una reacció que permet adaptar-se i superar l’adversitat, esdevé un problema en si mateix.
Posem per exemple un dol. Un jove que pateix una desgràcia familiar com la mort d’un dels pares. És una experiència humana negativa però la majoria de la gent la supera i continua la seva vida. Hi ha ocasions, però, en les quals el jove queda enganxat en la situació: no pot deixar de plorar, deixa d’anar a classe, no pot continuar la relació amb els seus amics i fins i tot es planteja que potser el millor seria marxar ell també. Saber on està el límit entre una reacció normal i una patologia és una de les principals dificultats per al diagnòstic.
Quan no hi ha un estímul extern –no ha passat res– sembla que tot plegat és més clar. Per exemple: un noi que te un quadre psicòtic (pensa que el persegueixen, sent veus…) sense motiu. En casos com aquests és més fàcil per l’entorn pensar en la possibilitat que es tracti d’una malaltia. En canvi, en sentiments més normals, relacionats amb situacions d’estrès o d’ansietat, el límit per considerar-los patologia és difícil de trobar. Considerem que hi ha una patologia quan aquests símptomes afecten greument: gent que queda aïllada a casa i no es pot relacionar amb amics durant setmanes, nois que no poden continuar anant a classe perquè creuen que els companys i professors els miren malament… Cal tenir clar que els símptomes psiquiàtrics son emocions, comportaments i experiències especials i que són patològiques quan afecten el funcionament normal de les persones i els impedeixen continuar la vida normal a nivell relacional, acadèmic o laboral.
El món de l’Educació està preparat per detectar la possibilitat d’un trastorn mental?
La manca de formació en temes de salut mental infantil i juvenil és compartit per tothom, inclosos els professors i, fins i tot, m’atreviria a dir, els professionals sanitaris. Però no és menys cert que els docents estan perfectament preparats per detectar conductes disruptives en l’àmbit escolar. I, a més, a les escoles hi ha equips d’atenció psicopedagògica que també detecten hipotètics casos i els deriven als especialistes.
Avançar en el coneixement de salut mental de la població en general i dels col·lectius que treballen amb joves és, precisament, un dels objectius del projecte Millorem la Salut Mental dels Nostres Infants i Joves, que es va donar a conèixer aprofitant la primera Nit de la Ciència i el Coneixement de Sabadell [el novembre passat]. Es tracta, entre d’altres, de fomentar el coneixement general sobre salut mental infantil i juvenil mitjançant la formació continua i amb una plataforma digital que ofereixi material, informació i canals de comunicació amb serveis especialitzats per part de pares, professors, educadors…
Tot plegat més enllà del que ja fem actualment. Des de la Corporació Sanitària Parc Taulí treballem amb el territori mitjançant una xarxa de psicòlegs i psiquiatres que visiten periòdicament tots els CAP; i tenim el programa de Salut i Escola, amb infermeres que treballen als centres educatius i amb una psicòloga que els ajuda a millorar el seu coneixement i les eines de detecció precoç. Això ho vam engegar l’any 2008 arran d’un programa europeu de detecció precoç i prevenció del suïcidi que encara continua amb molt bons resultats. Ara es tractaria de reproduir aquest model a tot el conjunt de malalties mentals que afecten els joves més enllà de la depressió: TDAH, trastorns de l’alimentació (anorèxia i bulímia), ansietat…
Un cas apart és el tema de l’autisme, que s’acostuma a detectar molt abans perquè disposem del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) del Parc Taulí que faculta els pediatres per fer-ne una detecció precoç que, a la vegada, permet una intervenció especialitzada precoç.
Els símptomes que provoquen les malalties de salut mental són pensaments, sentiments i comportaments alterats que semblen formar part de l’àmbit de la voluntarietat quan això no és cert
Anant a la pràctica. Quan ens hem d’alarmar?
És difícil, però per norma general cal estar alerta a determinats estats d’ànim que impedeixen fer vida normal sabent, a la vegada, que no es pot aplicar el mateix esquema dels grans als petits. Per exemple: un quadre de depressió infantil no debuta amb tristesa sinó amb irritabilitat.
L’importat és identificar canvis que afecten realment el funcionament del nen o nena. L’aparició sobtada de símptomes o problemes de conducta és un bon indici que potser està passant alguna cosa i que cal consultar un especialista. El més freqüent, estadísticament, és que es tracti d’un problema de consum de substàncies, que provoquen irritabilitat o rebel·lia i que es poden confondre amb el debut de l’adolescència. Per tant és important estar al cas de conductes noves, canvis de funcionament a nivell de relació o acadèmic… Moltes vegades fins que no hi ha un fracàs escolar no es detecta el trastorn però caldria que, abans, ens preguntéssim com és que una persona que treia bones notes de cop i volta comença a suspendre…
En qualsevol cas, sempre és millor consultar que no pas quedar-se amb el dubte…
Evidentment. I en aquest sentit, convé saber que a l’àrea de Salut Mental del Taulí no tenim llista d’espera.
De quin rang d’edats estaríem parlant, si més no estadísticament?
Els problemes de salut mental infantil poden aparèixer a qualsevol edat. Si sospitem que un nen té problemes de neurodesenvolupament –per exemple quan té un retard en l’aparició de la parla o psicomotriu—és important fer un diagnòstic que permeti detectar afectacions com l’autisme. El TDAH s’acostuma a diagnosticar als 7 o 8 anys i les psicosis habitualment estan vinculades a l’adolescència, tot i que hi ha casos que apareixen abans. La depressió també és més freqüent a l’adolescència però tenim casos en pacients més joves.
La Salut Mental Infantil i Juvenil és un camp de futur?
Estic convençut que sí perquè cada vegada tenim més evidències que un diagnòstic a temps implica conseqüències posteriors molt menors. De fet, hi ha qui es pregunta si tota la Psiquiatria que actualment enfoquem a tractar una malaltia no caldria orientar-la a prevenir-ne l’aparició perquè, a posteriori és més difícil de tractar i d’evitar-ne la seqüeles.
En qualsevol cas el que està clar és que cal esmerçar esforços en la prevenció i en la detecció precoç i actuar sobre els factors de risc i ambientals que fan que el cervell no es desenvolupi correctament. Tot plegat és un camp d’investigació amb molt futur perquè cada cop més posem l’accent en la prevenció.
Un dels problemes d’aquest àmbit és que els tractaments estan socialment penalitzats? Hi ha molta literatura i molts tòpics sobre el perill dels fàrmacs psiquiàtrics, hi ha qui afirma que el TDAH en realitat no existeix i que els nens que en reben tractament van dopats…
La cienciològia dedica molts esforços a llençar el missatge que els tractaments del TDAH son dopants però si veus casos greus també comproves que amb el tractament els pacients milloren molt notablement i poden fer vida normal.
I el que és evident és que nosaltres no volem tenir els nens tancats o aïllats. Volem que facin vida normal i no apliquem tractaments que afectin el seu desenvolupament. Els donem medicaments que permeten mantenir íntegres les seves condicions cognitives per posar atenció, aprendre, estudiar i concentrar-se.
Però és important plantejar aquest tema perquè, en el fons, demostra que els pacients de salut mental (de qualsevol edat) tenen una doble condemna. Pateixen la malaltia i pateixen la incomprensió de la gent. Per què, si tots els òrgans del cos poden emmalaltir, el cervell no ho pot fer? I més si tenim en compte que és òrgan molt més complex. El problema és que els símptomes que provoquen les malalties de salut mental són pensaments, sentiments i comportaments alterats que semblen formar part de l’àmbit de la voluntarietat quan això no és cert.
Quan tens una depressió tens una distorsió cognitiva brutal i no penses amb la lògica habitual sinó amb la lògica depressiva que impedeix analitzar normalment el teu entorn. Tots entenem que una persona amb tendinitis al canell no pot escriure correctament i ràpidament a l’ordinador i entenem que el seu rendiment sigui més baix, però ens costa entendre que el mateix en una persona amb depressió.
