Publicitat
Publicitat

La importància de posar límits als nostres fills

posar límits als nostres fills 01

Avui en dia, els pares i les mares estem preocupats per oferir una bona educació als nostres fills i ens trobem amb dificultats assolir aquesta tasca amb èxit. Marcar límits, posar normes, aplicar càstigs o dir no cada vegada es fa més difícil i complicat.  Sovint portem un ritme accelerat, estressant, intentant compaginar de la millor manera la vida laboral i la familiar, tasca realment difícil. La darrera cosa que desitgem en arribar a casa, cansats i amb un sentiment de culpabilitat per no haver dedicat prou temps als nostres fills, és haver-nos de posar a prohibir coses, posar normes i a dir que no a les seves demandes. Sense voler, cedim fàcilment a les seves exigències a canvi d’una estona de tranquil·litat i pau i no ens adonem que no estem ajudant-los a créixer de manera tolerant, amb valors, amb pautes de conducta… En definitiva, a conviure amb les altres persones.

Tots volem que els nostres fills siguin feliços, i per tant procurarem donar-los estimació, recolzament, afecte, amor i estímuls. I ens mostrem comprensius i pacients per aconseguir-ho. Però l’educació implica protecció i la protecció comporta la capacitat de posar límits i normes que protegeixin als nostres fills i filles dels seus propis fets i dels fets dels altres. Estimar als fills vol dir també acompanyar-los en el seu procés de creixement, i en aquest procés és l’adult a qui pertoca ajudar a l’infant a reconèixer que està bé del que no ho està i, en conseqüència, a permetre determinats comportaments i prohibir-ne d’altres.

Els infants no només posen a prova els límits que nosaltres els posem, sinó que també aprenen molt ràpidament a establir els seus propis límits amb els altres. Els nens desitgen tenir uns pares que es preocupin d’ells mateixos i també dels fills, però fomentant la seva independència.

Els límits són totalment necessaris i són diferents en funció de l’edat. Quan els nens són petits (0-4 anys) són imprescindibles, ja que els ofereixen una estructura bàsica que els servirà per sempre i serà un puntal on aferrar-se. És el moment de vida en el qual les persones construïm i interioritzem el que esta bé i malament. Els límits i les pautes de comportament els serviran per regular la seva vida en societat, però també seran qüestionats i els haurem de donar les explicacions necessàries per a què ho puguin entendre.

Durant la infància, en l’etapa del “no”, en la pubertat i sobretot en l’adolescència gaudiran especialment confirmant la seva consistència, la dels límits i de les normes. Els nens i les nenes no sempre han de ser bons i obedients i tampoc han acceptar el que els adults pretenem d’ells. Els nens han de fer de nens. No els és bo acceptar sempre tot el que nosaltres diem i resignar-se. Per poder desenvolupar-se com persones independents, autònomes i segures han d’investigar el que els adults pretenem, han d’aprendre a fer-ne preguntes crítiques i no limitar-se, només, a ser tossuts davant els requeriments dels pares.

Els pares els donarem les respostes amb sinceritat, paciència, explicant allò necessari per al seu enteniment però amb seguretat i convicció, sobretot quan perilla la seva integritat física o psíquica. Els fills se’n adonen quan les normes i els límits es posen des de l’autoritat dels pares però ho hauran de comprovar per ells mateixos i ens qüestionaran la nostra coherència. Tots els nens/es desitgen tenir uns pares que sàpiguen que fer, el que està permès i que els transmeten seguretat, es prenen els límits i les normes seriosament i tal com les han acordat. Els límits son els mitjans d’ajuda, els pilars importants per limitar el terreny de joc, les normes del joc de la vida, per a què els nens s’hi puguin bellugar de manera segura i protegida.

Veure el món des de l’òptica del nen

posar límits als nostres fills 02Totes les persones implicades en l’educació fem palès, dia a dia, que l’estimació autèntica i incondicional és imprescindible però no suficient per a l’educació dels nostres infants. L’adult ha de ser capaç d’adaptar-se a les necessitats de l’infant en cada moment, empatitzar, intentar veure el món des de l’òptica del nen. Però això no vol dir caure en imposicions absurdes i rigideses mancades de sentit. L’adult ha de ser capaç d’acollir, contenir i reconduir amb fermesa les rebequeries, les angoixes i les ansietats infantils que es desencadenen davant d’una negativa o una prohibició.

Una de les dimensions més importants de la persona és el creixement moral, entenent-lo com un sistema de valors, normes i pautes de conducta que seran necessàries al nen per conviure amb les altres persones. Per assolir aquest creixement cal que els pares sapiguem ensenyar i fer complir unes normes bàsiques als nostres fills. Les normes són molt important per als nens, perquè els ajuden a descobrir que hi ha límits als seus desitjos, però, també els aportaran seguretat i confiança. Per general, aquestes limitacions no els agraden i els disgusten, però això no vol dir que no siguin bones per a ells, tot el contrari.

Un cop establertes les normes i els límits, s’han de complir i l’infant utilitzarà tots els recursos i estratègies per sortir-se amb la seva i que siguem conscients de la seva disconformitat: farà marranades, plorarà fins cansar-se, cridarà, es tirarà per terra… És la seva manera d’expressar-se. Però davant de tots aquestes mostres de disconformitats cal tenir molt clar:

  • Tots pares han d’estar d’acord en les normes i els límits que volen posar als seus fills. Cal que saber que es tracta d’un procés lent que requereix paciència i amor.
  • Les marranades són una eina que el nostre fill utilitza per sortir-se amb la seva. Tot i que ens fa posar nerviosos i es difícil d’aguantar, no s’ha de mostrar la nostra indecisió, ni nerviosisme, i sobretot, no canviar la norma o el límit.
  • Cal tenir clar que posar límits als fills és quelcom que fem pel seu bé i que contribueix al seu desenvolupament moral i personal. Les normes i els límits els hem de posar els pares, no els fills. Això els donarà molta estabilitat i seguretat.
  • És més eficaç establir menys normes, però que es puguin complir, que moltes i que es canviïn amb facilitat. Quan l’infant s’adoni que allò que li diem després li exigim, entendrà que ja no és necessari fer rebequeries perquè no porten enlloc.

Posar límits significa delimitar un marc de referència que ofereixi una orientació, però dins d’aquest marc hem d’anar treballant una capacitat de decisió que els faci créixer amb autonomia i responsabilitat. Les normes i els límits són bons i ajuden als nostres fills a créixer i a ser més feliços. Es tracta de poder trobar l’equilibri, donar-los llibertat de moviment i el recolzament que els calgui per què es puguin desenvolupar. Això vol dir que entrarem en discussions amb ells, però aquesta també és una manera de créixer, madurar, fomentar el esperit crític, l’opinió personal i ser més tolerants.

Per què cal posar límits?

  • És essencial observar el conflicte o problema amb distància per entendre millor el comportament dels petits. També cal intentar posar-se en el lloc per saber que els passa pel pel cap, com pensen i què senten. Així sabrem què els passa, què és el que més els importa i què els molesta. El respecte cap a la individualitat del nostre fill és molt important per aconseguir un bon comportament.
  • Hem de cercar respostes a preguntes com què vol aconseguir el meu fill amb aquest comportament, amb aquesta provocació? Per què vol obeir o perquè es rebel·la davant les normes i els límits? Per què no els respecta? Que desitja realment? Per què ens molesta tant el seu comportament? Quins aspectes emocionals ens toca concretament? Potser ens recorda el que nosaltres vam viure i no ens va agradar?
  • S’ha de poder trobar el moment en què tots els implicats disposin de temps per parlar i hi hagi tranquil·litat. Va molt bé parlar de nosaltres mateixos: “M’agradaria poder canviar…”, “penso que el millor seria…”, “em molesta que…”; en comptes de dir “ja t’ho hem dit moltes vegades…” o “això no vull que torni a passa mai més…”. Expliquem com ens sentim, sense explicar-los la nostra vida (explicar sí, donar explicacions no) perquè és bo que els fills ho sàpiguen i al mateix temps que sàpiguen que poden esperar de nosaltres. Parlar des de l’escolta activa, des del sentiment i des de les necessitats no cobertes. No jutjar-los!
  • Hem de poder donar als nostres fills l’oportunitat de parlar sobre ells mateixos sense que se sentin criticats, renyats, amenaçats… Els hem d’ajudar a expressar-se: “vols dir que no serà que has pensat que…”. I el nen se sentirà reconegut i comprès i de mica en mica s’obrirà i explicarà el que sent, el que ha passat amb més tranquil·litat. Les preguntes de participació com “que creus que ha passat?” o “què podríem fer per solucionar-ho?” el conviden a participar i a sentir-se valorat. Aquesta actitud ajuda a què sigui més responsable davant els acords presos. Hem de tenir en compte que l’última paraula la tenen sempre els pares.
  • Les normes i els límits han de ser fàcils d’entendre, de complir, realistes i realitzables. Els nens hauran de saber-les i, per tant, les anirem transmeten de manera clara i precisa, essent algunes d’obligat compliment. Totes les normes han de portar implícites unes conseqüències quan no es compleixen i ells també n’han de ser coneixedors.
  • Davant d’un acord no ens podem permetre deixar-nos convèncer, ja que per a ells no serem pares seriosos i coherents, que en definitiva és el que ells esperen de nosaltres. Hem de tenir paciència perquè no tot funciona a la primera, ha de passar temps i els hem de donar temps.
  • No és aconsellable discutir una i una altre vegada el que ja ha estat acordat per tal de no perdre credibilitat. Als nens els és més fàcil respectar les normes quan saben quines seran les reaccions i les respostes dels pares.
  • Les conseqüències que porta el saltar-se una norma o un límit han de ser immediates i relacionades amb el que s’ha fet. També es convenient que siguin mesurades i curtes per tal de que les puguin complir. Les amenaces no ens portaran a cap lloc.
  • No ens podem oblidar de felicitar, motivar, elogiar, mostrar alegria i satisfacció davant dels avenços dels nostres fills i del compliment de les normes i límits. Les actituds positives i de consideració dels pares en relació al que fan els nostres fills són molt més efectives que els càstigs i les crítiques, però aquestes han de ser sinceres i creïbles per poder mantenir el seu interès, la seva motivació i la seva autoestima.

Com a pares hem de ser conseqüents, coherents i estar d’acord!!! No és fàcil, però és molt necessari i positiu per al desenvolupament moral i integral dels fills.

  1. bon dia, m’agradaria saber qui és l’expert que ha realitzat l’article.
    Ja que m’agradaria contactar-hi perquè realitzes una xerrada sobre el tema als pares de la meva escola

    Reply

Leave a Reply

Your email address will not be published.