Publicitat
Publicitat

Passeig de la Plaça Major de Sabadell: Flexibilitat vs estímul

Passeig Plaça Major Sabadell

Urbanins
www.urbanins.cat

Si ens preguntem què necessiten els més petits per engrescar-se a iniciar un joc, per gaudir d’una bona estona, podem argumentar que tan sols cal que facin volar la imaginació. Aviat, però, ens caldrà afegir que per fer-ho seran tan o més necessaris els estímuls per desenvolupar-lo i l’espai adequat per fer-ho. Aplicable a totes les edats, aquesta és la dualitat que trobem al Passeig de la Plaça Major de Sabadell, recentment inaugurat.

Després d’una dècada d’expectativa, aquest espai embrionari s’ha reobert als habitants de Sabadell. La seva nova configuració és la resposta als múltiples interrogants dels sabadellencs: Com serà? Què hi haurà? Qui hi circularà? Què s’hi podrà fer? Quan s’acabarà?

Un cop revelades les respostes, més enllà de les primeres impressions i percepcions de cada un de nosaltres, ha arribat el moment en el qual serem els usuaris quotidians els qui l’omplirem de vida, donant sentit (o no) a la línia estratègica de projecte adoptada pel nostre ajuntament.

Considerem que la millor conformació d’un espai públic d’aquesta envergadura és la que permet un ampli ventall d’activitats i alhora potencia la vida urbana: l’intercanvi, la diversitat, el dinamisme, les relacions humanes, etcètera. Sota aquest punt de vista, la nova definició de l’espai del Passeig de la Plaça Major disposa clarament de la primera qualitat, flexibilitat; mentre que genera dubtes sobre què aporta en la línia de la percepció, dels estímuls.

Hem guanyat un gran espai, sense renunciar a ni un metre quadrat de superfície apta per acollir qualsevol cosa; un gran espai homogeni, que no mana, que no condiciona. Avui hi puc jugar a pilota, demà hi puc circular en bicicleta i demà passat em puc asseure a un banc; avui hi podem trobar un mercat, demà sardanes i demà passat un concert; actualment hi poden circular els autobusos urbans, d’aquí uns anys es podrien desviar; i tot això sense haver de fer cap intervenció, cap altra obra. Algunes d’aquestes activitats potencials hi tenen cabuda de manera simultània sense distinció clara de zones. És el que anomenem ‘espai compartit‘. Aquesta tipologia d’espai públic obliga, en certa manera, a la comunicació i convivència entre els usuaris amb diversitat d’interessos, objectius i rumbs, que han de gestionar en cada moment l’entesa; no existeixen unes normes que ordenin, zonifiquin, senyalitzin. Els conductors dels autobusos han de disminuir la velocitat i estar molt atents, la persona que hi camina ha d’estar alerta per la possible presència d’un vehicle motoritzat, el que hi passa en bicicleta esquivarà els que hi caminen a una altra velocitat, etcètera.

El fet que sigui un ‘espai compartit’ requereix d’un aprenentatge que ha de ser, en part, empíric, però pot xocar o fins i tot ser perillós en alguns aspectes; i amb això anem a parar als nens

Aquesta manera tan lliure d’utilitzar l’espai públic, a la qual no estem culturalment familiaritzats, requereix, per dir-ho d’alguna manera, d’un aprenentatge. Aquest aprenentatge ha de ser, en part, empíric, però pot xocar o fins i tot ser perillós en alguns aspectes; i amb això anem a parar, en primera instància, als nens.

L’escena que temem amb la nova urbanització del Passeig és la de la nena o el nen que surt corrent darrere una pilota i creua el carril de l’autobús sense cap mena de percepció de perill. No obstant, aquest temor tampoc ens hauria de portar a la solució oposada: un espai tancat i aïllat de la resta amb jocs infantils; ja que entre aquestes dues solucions n’hi ha infinites d’intermèdies, més subtils.

D’altra banda, com dèiem, perquè a un lloc hi passin coses, perquè hi hagi vida urbana, és important que les persones percebem una certa amabilitat a l’entorn, que convidi a estar-t’hi, així com certs estímuls que ens permetin o convidin a desenvolupar-hi activitat.

Un espai sense identitat
Des del punt de vista de l’espai generat, el projecte del nou Passeig de la Plaça Major no ha apostat per recuperar el recolliment i equilibri de l’espai, del qual havia disposat l’original Plaça Major de Sabadell, al mateix lloc. Després de l’enderroc de les Peixateries i tota l’illa dels Pedregars (1948), que tancaven la plaça pel sud, aquesta va passar a estar comunicada amb la Rambla, sí, però també va començar a patir la crisi d’identitat que fa que avui ens referim a aquest espai amb la confusa denominació de Passeig de la Plaça Major. Ja no sabem si és passeig o plaça, espai de circulació o d’estada; i sembla que el que mereix aquest espai central de la ciutat de Sabadell és una Plaça Major. No obstant, ens trobem amb un espai visualment infinit, indefinit.

Se’ns ofereix a petits i grans, definir què hi passa. Tenim un full en blanc a la nostra disposició i la oportunitat de dibuixar-hi amb tota llibertat; si no, el Passeig es quedarà gris, mut

Passeig-Sabadell-1La percepció de l’espai públic és individual. Per tant, les sensacions que pot despertar en cada un de nosaltres varien en funció de les nostres experiències viscudes, l’edat, el caràcter… Hi ha molts ingredients que es combinen per definir la nostra lectura de l’espai, i múltiples respostes. Però per tal que aquesta percepció generi emocions, sigui viva, provoqui qualsevol sensació, és important que hi hagi estímuls; i és tant necessari pels infants, com pels adults. Quan diem estímuls no ens referim únicament a motors concrets d’activitat, com una terrassa de bar o l’estació; ho pot ser un canvi de material al paviment, una diferència de cota, un element de vegetació, una fita, etcètera. Aquestes són les eines reals de les quals disposa el projectista per caracteritzar l’espai, fer-lo estimulant, definir el taulell de joc dels usuaris.

S’ha de dir que el nostre Passeig de la Plaça Major encara està inacabat; podríem mantenir l’esperança que totes les peces estimulants encara han de venir –la pèrgola, l’estació, el mobiliari–, però seria com confiar que la cirereta salvarà l’insípid pastís, i tampoc sabem quan vindrà tot això. Considerem que l’espai, encara que inacabat, s’hauria de poder gaudir ja en aquesta fase, sense que hi haguem de posar pistes de gel i atraccions amb llums de colors perquè tingui sentit.

Escoltant amics, coneguts i desconeguts conciutadans, hem constatat que, malgrat considerem que el projecte de l’espai central de la nostra ciutat està mancat de caràcter, sí que és fortament criticat per bona part dels usuaris potencials; la falta d’accents, punts i comes d’un projecte, també és problemàtica. Però mirem-nos-ho pel costat positiu, constructiu: ara, per fi, se’ns ofereix a nosaltres, petits i grans, definir què hi passa. Tenim un full en blanc a la nostra disposició i la oportunitat de dibuixar-hi amb tota llibertat; si no es quedarà gris, mut. Els sabadellencs hem de fer volar la imaginació, hem de treure l’artista creador de vida urbana que portem tots dins. Que comenci l’espectacle!

Leave a Reply

Your email address will not be published.