Publicitat
Publicitat

Parlar del referèndum de Catalunya en família

Referendum Catalunya Octubre 2017 01

De cop i volta, els adults de casa fan coses estranyes: es passen el dia connectats a les xarxes socials, no paren de parlar fent servir paraules que els petits no entenen i surten a omplir places mentre pengen cartells, onegen estelades, canten i aplaudeixen a senyores i senyors que parlen… Què els passa? Què passa l’u d’octubre? Què vol dir votar? Sigui quina sigui la nostra perspectiva de la qüestió, i encara que vulguem mantenir els nostres menuts al marge del que està passant, ells veuen que hi ha quelcom que no és com sempre i que no té res a veure amb la tornada de les vacances i, per tant, potser ens cal un cop de mà per saber com enforcar el tema a casa.

Per ajudar els més petits a entendre què són tots aquests mots estranys amb els quals els adults ens omplim la boca aquests dies (referèndum, democràcia, llibertat d’expressió…) i per què cada dia veiem cartells penjats i despenjats o per què molts balcons s’omplen de domassos i estelades, l’InfoK del Club Súper 3 ha fet un excel·lent programa especial per explicar de manera planera tot el que està passant a Catalunya durant aquest mes de setembre (no us el podeu perdre!!). Difícilment es pot afegir res a la completíssima informació del programa, així que, si voleu que la canalla entengui què és la llibertat d’expressió, la democràcia o un referèndum de manera clara i objectiva, us recomano que els l’ensenyeu de seguida.

Ara bé, més enllà d’entendre el que està passant, és un bon moment per a convidar a la reflexió, tant a nivell individual com familiar; un bon moment per veure de quina manera demanem que ens respectin (a nosaltres i les nostres idees), però per pensar també en com respectem nosaltres els altres (i les seves perspectives). I no només com a poble o a nivell polític i ideològic, sinó també a dins de casa (dins el nostre nucli familiar o amb la família que ha format la nostra exparella, per exemple).

Ja en vam parlar fa uns mesos arran de l’inici de la crisi dels refugiats: l’educació per la pau comença a casa. I educar per la pau, entre moltes altres coses que avui no tindrem temps de tractar, vol dir acceptar que no existeixen veritats absolutes i que dues persones poden tenir raó defensant idees totalment oposades (encara que d’entrada ens sembli una afirmació esbojarrada, pot passar; mireu les imatges).

I això què vol dir? Això vol dir que hem d’acceptar que la nostra veritat, encara que ens sembli impossible, no té per què ser la veritat de l’altre (i és que, de fet, pot ser totalment diferent!). Podem, això sí, intentar mostrar-li la nostra perspectiva, explicant-li, i mirar d’entendre nosaltres la seva; perquè només així, uns i altres podrem acceptar i fins potser empatitzar amb la visió de l’altre, que és la condició fonamental per a tot diàleg.

En relació al que està passant a Catalunya, les persones que estan a favor del referèndum defensen (defensem!, m’hi incloc) que el dret d’autodeterminació dels pobles està per damunt de la Constitució espanyola (que, per altra banda, no és un text immutable). I les persones que no estan a favor del referèndum defensen que aquest no es pot celebrar de manera constitucional si no ho decideixen tots els espanyols, perquè és el que diu la Constitució (i també tenen raó).

Abans de continuar amb la reflexió, permeteu-me fer-ho amb un paral·lelisme: què passa quan un progenitor defensa el llit familiar (colecho) i l’altre defensa que el nen dormi sol a la seva habitació (i tots dos poden aportar arguments prou sòlids per defensar les seves postures)? Què passa quan un progenitor creu que és imprescindible que els seus fills facin extraescolars i l’altre vol que passin les tardes sense obligacions?

No existeix una resposta única, és clar, i la veritat és que parlant (i escoltant) la gent acostuma a entendre’s. Si els progenitors viuen junts, probablement acabaran trobant un terme mig, entre la veritat de l’un i la de l’altre (precisament perquè entendran que no hi ha veritats absolutes i perquè tenen interès en mantenir-se units). Si els progenitors viuen separats, en canvi, ens podem trobar muntats en una espiral de mals rotllos, queixes i fins i tot denúncies que no fan cap bé al menor que es troba enmig de tot plegat… A banda d’intentar evitar l’espiral de violència, com haurien de resoldre aquestes persones les seves discrepàncies? Es poden resoldre? Doncs, probablement no es posaran d’acord, però si tenen en ment que cadascú d’ells té la seva veritat i que ambdues són igualment justificables, és molt possible que la solució sigui tan fàcil com que «a casa seva que cadascú faci el que vulgui». Se us ocorre millor manera d’ensenyar als fills que no hi ha una sola manera de fer bé les coses?!

Cal acceptar que la nostra veritat, encara que ens sembli impossible, no té per què ser la veritat de l’altre

Torno, ara sí, a l’actualitat. Les discrepàncies entre pro i contra referèndum no es poden resoldre de manera tan salomònica, perquè no tenim un «menut» que pugui anar d’una banda a l’altra fent una o altra cosa, sinó que la situació, inevitablement, s’ha de resoldre cap una banda o cap una altra: fem o no fem el referèndum; que es podria equiparar a: ens divorciem o no ens divorciem.

És una imatge molt aprofitada, ja ho sé, però aquesta és una secció de famílies enllaçades i la majoria de famílies enllaçades s’han format perquè hi ha hagut prèviament una separació o divorci, enteneu que la faci servir, oi?

Ens divorciem o no ens divorciem, deia.

Bé, doncs, què passa quan un dels membres de la parella es vol separar i l’altre no?

El que no es vol separar té raó quan li diu a l’altre que van signar un acord dient que estarien junts per sempre «en la salud y en la enfermedad» (ja sé que si et cases pel civil deixen claríssim que allò es pot acabar quan qualsevol dels dos vulgui, però ara els casaments pel civil no em van bé, que no els puc comparar amb la Constitució, els he de casar per l’Església, ja em disculpareu). I el que es vol separar també té raó quan li diu a la seva parella que, molt bé, va signar aquell acord, però que d’allò fa molt de temps i que ara ja no pensa el que pensava llavors i que, malgrat haver intentat de tot, vol plantejar-se la possibilitat de separar-se.

Què ha de prevaldre?

Té més legitimitat l’acord signat o la voluntat actual?

Hem de voler mantenir-nos units malgrat tot si ja no estem bé junts? És legítim emprendre qualsevol acció per evitar que un dels dos membres de la parella es plantegi si vol marxar de casa? Es pot arribar a algun tipus d’acord?

No tinc resposta a la majoria de preguntes.

Potser només per una: què ha de prevaldre? La pau, sempre.

Saber que la nostra veritat és la nostra veritat i que no estem equivocats, però que l’altre pot estar veient-ho d’una manera totalment diferent i que això (el fet de veure les coses d’una altra manera) no el fa pitjor persona ni li treu la seva raó.

Saber que escoltar l’altre amb respecte, malgrat no compartim les seves idees, és sempre el millor exemple que podem donar als nostres petits.

La manera de desencallar les situacions quan ens trobem en moments com els que mostren les imatges de més amunt, no la sé… però estic convençuda que, des de la serenor que dóna saber que la veritat absoluta no existeix i comprenent que les voluntats de les persones poden canviar amb els anys, es poden trobar les vies.

Leave a Reply

Your email address will not be published.