Publicitat
Publicitat

La necessitat de normalitzar la diversitat familiar

Diversitat Familiar

Fa uns dies em van convidar a fer una xerrada a l’escola Samuntada sobre la necessitat de normalitzar diversitat familiar i, com no podia ser d’una altra manera, parlar «a bombo i platillo» de les famílies enllaçades.

Tal i com vaig prometre als assistents i als que no van poder assistir-hi, però que es van interessar pel tema, comparteixo amb vosaltres un resum-esquema del que vaig dir-hi (tot i que us convido a venir a fer-me companyia a les properes xerrades previstes, perquè tot plegat és més divertit explicar-ho cara a cara!!).

Primer de tot, pels que no sabeu on heu vingut a parar, benvinguts, us convido a visitar la web www.diversitatfamiliar.com o a llegir els altres articles que he publicat a la secció «famílies enllaçades» d’El Nano, l’informatiu del Petit Sabadell, on us explico detalladament de què parlem quan parlem de diversitat familiar o de famílies enllaçades (pista: aquestes últimes són les famílies que es formen quan ja hi ha canalla pel mig, ja sigui per part d’un o d’ambdós membres de la parella).

D’on surt la idea o la necessitat de fer una xerrada sobre diversitat familiar a les escoles? És necessari parlar de diversitat familiar a casa i a l’aula?

Feu una prova: entreu al cercador d’imatges de Google i poseu família. Aneu una mica més enllà i poseu family, famille i en tants idiomes com se us ocorri… n’endevino el resultat? Una tira d’imatges en què trobem, en la seva majoria, un pare i una mare amb una parelleta de criatures (segurament, a més, la família en qüestió tindrà un to de pell més aviat rosa claret). Ara feu una segona prova i penseu en les famílies que coneixeu o, sobretot, en les famílies dels companys de classe dels vostres fills. Resultat? Famílies com les de la foto, famílies tradicionals amb un sol fill, famílies tradicionals nombroses, pares i mares separats, famílies monoparentals, famílies homoparentals, famílies enllaçades, nens i nenes que viuen amb avis i àvies, famílies d’acollida, famílies adoptives… On són totes aquestes altres famílies al cercador?

Molt bé, deixem de banda Google i els seus algoritmes incomprensibles que fan que la família Adams em surti primer a les imatges que no pas una família adoptiva, per posar només un exemple, i donem un vot de confiança a les coses més reals, més palpables, com ara l’escola.

De tant en tant, podríem posar un problema en què les dues mares de l’Aina l’envien a comprar bolígrafs o en què el Pau està preparant un pastís per la seva mare afí amb l’ajuda de la seva mare i n’ha de comptar les proporcions…

Bé, doncs, famílies i mestres, com treballem la família a l’escola (a algunes escoles, va, no criminalitzem)?  Ja n’hem parlat altres vegades: els famosos i encorsetats arbres genealògics segueixen estant a l’ordre del dia. Sí, és cert, exagero una mica i hem de dir que moltíssims centres ja treballen la famílies des d’una perspectiva diferent (donant llibertat als alumnes a explicar cadascú la seva família o fent que la construcció de l’arbre sigui lliure –i no amb una plantilla–, per exemple), però encara ens trobem escoles que treballen només el vocabulari de la família tradicional (a les classes d’anglès o de castellà, per exemple), que fan servir els arbres genealògics amb una plantilla molt marcada que no permet incorporar la diversitat familiar sense haver de fer collages estranys i complicats (plantilles estàtiques que fan sentir l’alumne que les ha d’adaptar com un bitxo raro) o, fins i tot que quan parlen, sense parlar-ne expressament, de famílies, utilitzen la fórmula «el pare i la mare».

No, no m’he tornat boja, en cap cas pretenc que els mestres, cada vegada que hagin de dir alguna cosa a la família, perdin mitja hora amb frases com  «alumnes de qualsevol gènere, hauríeu de dir als vostres pares, mares, pares afins, mares afins, tutors o tutores legals i altres parents al vostre càrrec que demà heu de dur fruita per esmorzar», però potser es podria dir «recordeu a les vostres famílies que demà toca fruita per esmorzar!», o es podrien fer problemes de matemàtiques en què no sempre sigui la mare del Pol i el pare de la Martina els qui els envien a comprar patates a cinc euros el quilo (sempre són caríssimes les patates als exercicis de mates!) i, de tant en tant, podríem posar un problema en què les dues mares de l’Aina l’envien a comprar bolígrafs o en què el Pau està preparant un pastís per la seva mare afí amb l’ajuda de la seva mare i n’ha de comptar les proporcions…

I tot això, per què?  Doncs tot això és necessari perquè els nens i nenes que viuen en famílies no tradicionals no se sentin estranys. Perquè haver de posar enllaços extres (i, no ens enganyem, una mica macarrònics) a la plantilla de l’arbre genealògic els pot fer sentir que hi ha quelcom que «no és normal» en la seva família, perquè aquesta no entra dins «la normalitat» del que li ha passat el mestre. Perquè no cal haver-se de quedar sense anomenar el seu pare afí en anglès, sobretot quan aquesta paraula en aquesta llengua sí que existeix i està normalitzada (step-father,  quina sort que tenen!), no com «pare afí», sintagma que ens hem tret de la màniga copiant els argentins perquè allò de padrastre feia mal a les orelles… Educar en la diversitat a l’escola és imprescindible perquè cap infant se senti «un bitxo raro», però no només per això.

Però, per què hem de treballar la diversitat familiar amb els nostres fills si tenim una família tradicional?

Deixar que el nen que viu en una família que «no entra a la plantilla de l’arbre» faci una cosa diferent que la resta a la classe, o explicar-li només a ell com s’escriu step-father, no és inclusió, és integració; i integració no és tractar tothom de la mateixa manera, és mantenir la diferència com a raresa i no com a possibilitat, no com a riquesa ni com a llibertat.

Educar en la normalització de la diversitat (i això és vàlid per a qualsevol tipus de diversitat) és fonamental per tal que els infants que es trobin en una situació diferent de la majoritària percebin la seva situació com una més dins de tot el ventall de situacions possibles, però, alhora, és també una manera que la resta d’infants (els que viuen una situació majoritària, la considerada «normal») ho vegin i interioritzin la diferència com a una normalitat; una manera que entenguin que la seva situació és potser majoritària, però és igual de vàlida que la resta i que, quan siguin grans, podran escollir. Perquè educar en la normalització de la diversitat en última instància és això, educar els nostres fills i els nostres alumnes en el respecte (pels que són diferents de nosaltres en diversos aspectes) i en la llibertat, en la llibertat de poder ser, en un futur, el que escullin.

Permeteu-me que em centri de nou en la diversitat familiar (que és del que parlàvem al principi). Com hem de treballar-la? Com ho hem de fer per normalitzar-la davant dels nostres fills i alumnes?

Doncs fent-la molt visible, ja n’he posat alguns exemples, i integrant-la amb normalitat a l’aula o a les converses que tinguem amb els petits.

Malauradament, una de les eines millors per fer-ho són els contes i, si bé n’hi ha un munt que tracten la diversitat familiar (en trobareu ressenyes a tataranietos.com o a la web de www.diversitatfamiliar.cat), la majoria d’ells estan tematitzats. És a dir, la diversitat familiar la trobem en contes en què es parla expressament de diversitat familiar (tornem a ser-hi: això és integració, però no inclusió –la imatge de la diapositiva núm.9 és molt clara en aquest sentit–). Això no obstant, per algun lloc hem de començar! I explicar contes on els menuts puguin veure reflectits diferents tipus de família i inventar contes en què els protagonistes puguin ser nens i nenes que no formen part de famílies tradicionals, és una bona manera de posar fil a l’agulla!

Diversitat familiar: les famílies enllaçades (és el meu tema, no esperàveu pas que el deixés de banda, oi?).

Dins de la tipologia  familiar, trobem un cert tipus de família molt estès (es calcula que més d’un 11% dels nens i nenes de Catalunya viuen en famílies d’aquestes característiques), però molt poc present, fins i tot, en els contes que parlen de diversitat familiar: les famílies enllaçades.

Educar en la normalització de la diversitat (i això és vàlid per a qualsevol tipus de diversitat) és fonamental per tal que els infants que es trobin en una situació diferent de la majoritària percebin la seva situació com una més dins de tot el ventall de situacions possibles

Com és que hi ha tants nens i nenes que viuen en famílies enllaçades i que alhora hi ha tan pocs recursos per a què puguin normalitzar la seva situació? Probablement aquest fet es deu a diverses causes. Per una banda, abans parlàvem de llibertat a l’hora d’escollir un tipus de família… Si sóc homosexual he de tenir la llibertat de poder formar família amb una parella del meu gènere; si m’enamoro d’una persona d’un altre país, d’una altra cultura o d’una altra religió, he de poder formar-hi família amb normalitat; si no tinc parella, però vull tenir fills, he de poder convertir-me en família monoparental… Però, ser família enllaçada no és quelcom que algú decideixi d’entrada. Ser família enllaçada és quelcom que ens permetem després d’haver assajat un altre tipus de nucli familiar, amb la qual cosa hi ha, d’entrada i massa sovint, una mena de sentiment de «fracàs» anterior que fa que, els que en formem part, ens considerem a nosaltres mateixos una espècie de «famílies de segona», fet que no ajuda gaire l’autoestima familiar, evidentment. A tot plegat s’hi suma la manca d’una terminologia apropiada i sense connotacions negatives (ho estem intentant canviar, però la cosa va lenta) i el fet que, com el seu nom indica, les famílies enllaçades, no sols enllacen els seus membres, sinó que també estan enllaçades amb altres famílies, és a dir: molts dels fills de les famílies enllaçades tenen altres famílies (enllaçades o monoparentals) amb qui cal compartir els rols parentals. I això no sempre és fàcil, bàsicament perquè els adults ho fem complicat.

M’explico. Els nens i nenes que formen part d’una família enllaçada solen tenir una parella de pares que s’ha separat, però que evidentment continuen fent de pares, tot i que, almenys en una de les dues llars, hi ha també un altre membre adult que no sap massa què ha de fer… Aquest membre adult (el pare o la mare afí) acostuma adoptar tres tipus de rols: el d’«això no va amb mi» (o dit d’una altra manera: «és el fill de la meva parella, jo no m’hi poso» o situació d’evitació), el d’«ara jo sóc el teu nou pare/mare» (situació de substitució, que es donava molt quan les famílies enllaçades es creaven per viduïtat i que encara ocorre quan un dels dos progenitors desapareix sense deixar rastre) o el de «jo també et cuidaré com un pare/mare» (situació de duplicació en què ambdós membres de la parella en la família enllaçada assumeixen rols parentals amb els infants de la família).

Un cop passat tot el procés d’adaptació (no s’han de fer mai les coses de pressa amb les famílies enllaçades) i si deixem de banda els nostres prejudicis, què penseu que és el millor pels nens? Viure amb un adult que es desentén totalment d’ell, viure amb un adult que vol esborrar part del seu passat o viure amb un adult que el cuida i se’n fa càrrec com si fos un pare o una mare, sense treure protagonisme al pare o la mare, sinó sumant-hi esforços?

Doncs bé, d’això es tracta, de posar sempre per davant el que és millor pels nens i deixar de banda els nostres rancors i prejudicis, ja sigui referent a les tipologies familiars, a les preferències sexuals o a tantes altres coses. Tots volem educar els nostres infants per tal que siguin persones respectuoses i el màxim de felices possible, oi? Doncs per aconseguir-ho és important ensenyar-los que tots som iguals en les nostres diferències, que som lliures i, sobretot, que l’amor sempre suma!

Leave a Reply

Your email address will not be published.