Publicitat
Publicitat

Respecte (d’estar per casa)

respecte als altres

(c) http://xarxadebateducatiutorello.com/

Fa mesos que se succeeixen les imatges horribles de cossos ofegats, gent que malviu en camps que eufemísticament anomenem de refugiats, i polítics que giren la cara. Mentrestant, ens indignem davant les pantalles i fem el que bonament podem (enviant diners, menjar i tota la roba de la temporada passada) al temps que masteguem la darrera cullerada de macarrons i canviem de canal o obrim el xat del Whatsapp.

D’acord, sembla que tot plegat no tingui res a veure amb les famílies enllaçades i ni tan sols amb la diversitat familiar ni res que s’hi assembli, però potser sí… Perquè ¿no és en el cor de la família que tenim les armes per educar en el respecte a l’altre de veritat?

És clar que ensenyem els nostres fills a dir no a les guerres i, en un pla més proper, a estimar els seus pares, els seus germans, els seus tiets i els seus avis i tota la seva família. I és cert, també, que no ens costa gaire, perquè els estem ensenyant el que nosaltres ja fem: dir no a les guerres i estimar aquells a qui nosaltres estimem. Però, què passa quan entren en joc les famílies enllaçades? Què passa quan entren en joc els ex (exmarits, exdones, exsogres i tota la pesca)? Donem als nostres fills l’oportunitat d’estimar la dona nova del nostre exmarit davant la qual sentim (sense saber explicar-nos-en el motiu) una mena d’odi ancestral? Els ensenyem a respectar els fills de la nova parella de la nostra exdona i a tractar-los amb respecte? Els ensenyem a intentar entendre i empatitzar amb aquells que a priori ens semblen (a nosaltres els adults!) l’enemic? I nosaltres, noves parelles, intentem entendre de veritat les pors que pot despertar la nostra figura al pare o mare d’aquests menuts que ens tenen robat el cor? No cal que respongueu, la meva experiència amb famílies enllaçades em diu que massa sovint la resposta és NO.

Deixeu-me que sigui dura: eduquem en l’amor i en el respecte de manera teòrica, explicant als nostres fills que les guerres no estan bé, que encara que pensem diferent els uns dels altres, ens hem de respectar i hem de tractar els altres de la manera que voldríem ser tractats, i totes aquestes coses que treballem a casa i a l’escola mentre veiem programes de televisió, participem a concursos solidaris o encenem espelmes commemoratives. Però a l’hora de la veritat, deixem anar comentaris a tort i a dret (criticant l’ex, la nova, el cunyat o fins i tot la sogra) que molt poc tenen a veure amb aquesta voluntat fictícia d’entendre l’altre i respectar-lo malgrat les seves diferències.

Respectar és felicitar el veí del Madrid després de la seva victòria a la Champions; respectar és conèixer els costums del company de feina que practica el Ramadà i contemplar-los; respectar és saber dialogar sense atacar; respectar és fins i tot ensenyar a estimar a algú a qui nosaltres no acabem d’estimar del tot.

L’altra família dels nostres fills és una altra, sí: es una família amb unes dinàmiques diferents, probablement amb unes creences diferents (coses que passen, que quan et separes t’adones que t’has separat perquè no vèieu les coses de la mateixa manera) i amb unes maneres de fer diferents. Sí, TOT és diferent a l’altra família dels nostres fills.

L’altra família dels nostres fills és l’altra, no és com la nostra, no, però és també –com la nostra- la seva, la dels nostres fills. Totes dues famílies són la seva família i totes dues famílies volen el millor per ells (amb això sí que som tots iguals!) encara que de maneres diferents, i no hi ha millor manera que els nostres fills acceptin aquesta dualitat (sense conflictes) que ensenyant-los a normalitzar-la, a conviure-hi i a estimar-la.

De què serveix educar en el respecte teòric a les altres creences i maneres de viure la vida, si no normalitzem i aprenem a respectar (i fins i tot estimar) la diversitat en què es veuen immersos els nostres fills pel fet de viure en dues famílies enllaçades? L’aprenentatge en el respecte de l’altre ha de començar per nosaltres mateixos i a casa, aprenent a respectar l’altre, aquell que ja no és el nostre (l’ex!), i transmetent aquest respecte al nostres fills (i principalment per respecte a ells!).

Respectar és mantenir una relació cordial després del divorci, per molts plats que haguem trencat pel mig; respectar és voler conèixer els pares i mares afins dels nostres fills de la mateixa manera que volem conèixer els seus professors o els seus cangurs; respectar és no obligar els nostres fills a prendre partit per cap de les seves famílies… Respectar és felicitar el veí del Madrid després de la seva victòria a la Champions; respectar és conèixer els costums del company de feina que practica el Ramadà i contemplar-los; respectar és saber dialogar sense atacar; respectar és fins i tot ensenyar a estimar a algú a qui nosaltres no acabem d’estimar del tot.

Com podem lamentar-nos del que passa al món si no practiquem ni aquest respecte d’estar per casa? Essent sincers amb nosaltres mateixos, no podem desitjar que s’acabin guerres i desgràcies a gran escala si no aprenem i ensenyem a treballar l’amor a petita escala, oi?

Potser va essent hora que ens creguem de veritat que la diferència suma, i així deixarem de restar.

Leave a Reply

Your email address will not be published.