Publicitat
Publicitat

Quan la normalitat es fa estranya

El respecte i agraïment pels qui estimen aquells a qui nosaltres estimem hauria de ser una cosa tan comuna i tan evident que, de fet, no hauria d’omplir ni mitja línia a cap mitjà informatiu. Malauradament, darrerament hem vist com es torna viral la relació cordial entre una mare i la nova esposa del seu exmarit, o entre dos homes i dues dones que han compartit funcions parentals cap a uns mateixos infants… Com pot ser? Per què passa això?

pare afí

(c) www.deliasphotos.com

Fa unes setmanes, les fotografies que la fotògrafa de casaments Delia D. Blackbrun havia fet pel casament de la nord-americana Brittany Peck van donar la volta al món i van aparèixer a alguns dels diaris més importants. El motiu? En les imatges es veu com el pare de la núvia va agafar de la mà el pare afí d’aquesta (adoptem aquí la terminologia argentina per parlar del “padrastre”) i li va demanar que l’acompanyés a acompanyar la Brittany a l’altar ja que considerava que l’havien criat entre els dos, juntament amb les seves respectives esposes.

Per què aquestes imatges es consideren prou potents com per ser publicades en diversos mitjans? Què té d’estrany que un pares i mares -naturals i afins- tinguin una relació de respecte i cordialitat? Per què portar-se bé els uns amb els altres és notícia?

Com diu la, també nord-americana, Candance Curry a la seva “Open letter to my daughter’s stepmun”, ningú espera veure com els seus fills són criats per altres. No, definitivament, aquest no és el somni de ningú quan decideix formar una família, com tampoc ho és pensar en un possible divorci… Separar-se no és allò en què solem pensar quan ens convertim en pares, però és quelcom que passa sovint i, també sovint, després del divorci venen noves unions de parella (“el triomf de l’esperança per damunt de l’experiència”, que deia Samuel Johnson) i aquestes noves parelles de les nostres exparelles (quin embolic!) cuidaran, s’ocuparan, i estimaran els nostres fills. I és més, aquestes noves parelles, que aniran assumint de mica en mica el rol parental dins les seva família, són persones que –com també diu Curry- segurament tampoc havien somiat en formar la seva família d’aquesta manera; són, en definitiva, gent valenta que per amor ha decidit tirar endavant una relació i una família que hauran de fer-se seva a poc a poc i no sense dificultats i, tan sols per això, mereixen el nostre respecte, reconeixement i agraïment, per voler estimar incondicionalment les persones més importants de la nostra vida (estem parlant dels nostres fills, no els nostres ex!).

Així doncs, per què és notícia que una mare o un pare respectin i agraeixin públicament la funció del pare o mare afí dels seus fills? De fet, no seria lògic que pares i mares naturals i afins anessin a una en una sèrie de qüestions per al bé de les criatures la criança de les quals comparteixen? No seria lògic que aquest respecte i agraïment fos la norma?

Probablement arribarà el dia en què, de manera natural, el pare i el pare afí acompanyaran la núvia a l’altar (si això de casar-se segueix estant de moda), sense que la societat consideri que li correspon més a un que a l’altre i sense que hagi de ser notícia. Probablement, també, queda molt encara per veure aquest dia ja que als adults ens queda força camí per recórrer en aquestes qüestions i tenim, potser, algunes pors per superar.

Hauríem d’entendre que acceptar que una altra persona adulta estimi i cuidi els nostres fills no ens resta protagonisme ni fa perillar el seu amor cap a nosaltres. Els pares i les mares hem d’aprendre a entendre-ho. No és ens és fàcil, però hauria de ser així. Pel bé dels nens! Perquè no podem concebre l’amor com quelcom que resti, com quelcom que els prengui res, ans al contrari.

Esperar que els nostres fills siguin i se sentin estimats i cuidats a les seves dues famílies (la nostra i la de la nostra exparella) és quelcom que, si ho pensem bé, hauria de ser el nostre objectiu més clar. Quin mal pot fer als infants tenir quatre persones que se’ls estimin i se n’ocupin com fan els pares? I a nosaltres, quin mal ens pot fer? Pensem-hi!

Leave a Reply

Your email address will not be published.