Publicitat
Publicitat

Gràcies, comare

comare

No cerqueu al diccionari de qui parlo quan parlo de la meva comare, perquè no ho trobareu. La definició que possiblement més s’hi acosta és la que diu que la comare és la «padrina d’un infant amb relació als pares i al padrí», si entenem el rol que fa uns anys, molts, podien exercir padrins i padrines. Però no parlo de cap padrina, no.

La meva comare és una dona que, juntament amb mi (d’aquí aquest prefix co- que vol dir amb), materna les meves filles (tampoc busqueu al diccionari això de maternar). Això significa que les cuida, les educa i les estima quan jo no hi sóc. Els fa de mare, ves.

I sí, com diu la Jenn Díaz en el seu article El dia de la comare, germanes i àvies (i tietes i veïnes) poden fer de comares si la situació ho exigeix, però tampoc parlo d’elles ni de totes les mares no biològiques dels meus fills, que són i espero que siguin moltes al llarg de la seva vida (vull agrair a l’antropòloga Sarah Lázare haver-me descobert l’article We all have non-biological mums).

Jo, quan parlo de la meva comare, avui, parlo de la dona que ha decidit estimar el pare de les meves filles i estimar-les a elles, de la dona que ha volgut formar una família que les inclou, les acull, les cuida i les estima quan té l’oportunitat de fer-ho (que en el nostre cas no és gaire sovint perquè ens separen uns quants quilòmetres). Quan parlo de la meva comare, ja ho deveu haver endevinat, parlo de la mare afí de les meves filles. I és a ella a qui li vull dedicar aquest escrit, tot i que no li estigui precisament adreçat.

Fa uns dies llegia un article de Jenna Korf, que ens recordava a les mares una sèrie de coses sobre les mares afins dels nostres fills. Val a dir que era un article adreçat a les mares que no acaben de portar bé el fet que els seus fills tinguin mares afins (un dia ja parlarem d’això amb deteniment) i també cal dir que és molt poc probable que les mares a qui va destinat el llegeixin, ja que està publicat en una web el públic de la qual són, precisament, les mares afins. M’agradaria reprendre’n les idees principals, amb la innocent esperança que puguin arribar a algú que les necessiti de veritat.

Les vostres comares estan intentant formar la seva pròpia família (que, sí, inclou el vostre ex i els vostres fills) i estan intentant fer-ho tan bé com poden

Primer de tot, mares (afegeixo: mares que esteu enfadades amb les mares afins dels vostres fills, mares que no accepteu aquesta dona que conviu ara amb el vostre exmarit), heu de saber, diu Jenna Korf (i m’hi sumo), que les mares afins dels vostres fills no estan «jugant a les casetes» amb el vostre ex i els vostres petits. Elles estan intentant formar la seva pròpia família (que, sí, inclou el vostre ex i els vostres fills) i estan intentant fer-ho tan bé com poden. Estimaran més o menys els vostres menuts (us desitjo que molt!), però estigueu segures que la grandíssima majoria intentarà que els nanos creixin feliços i estimats (perquè precisament han decidit fer una família que els inclou!). I, sí, a la llarga (porta més o menys temps segons el grau de convivència) això implica dur a terme un rol parental, però ningú us pren el vostre lloc! Es tracta de sumar, no de restar. Vosaltres sou les mares dels vostres fills, és clar, però no està bé que hi hagi algú que intenti cuidar-los tan bé com ho faria una mare quan vosaltres no hi sou?!

Per altra banda, trenqueu una altra creença: res del que fan les mares afins ho fan per molestar-vos ni per demostrar-vos res. Ni us volen fer sentir mala mare, ni us volen fer la punyeta, simplement intenten fer-ho de la millor manera que poden o saben, com fa qualsevol mare. I, no, quan es posen de part del seu marit no és res contra vostra, és que fan pinya amb la persona amb qui han de fer pinya, que és el vostre ex però la seva parella.

El seu rol, que per molts és encara el de la «madrastra bruixa», està poc reconegut, mal vist i fins i tot discriminat, i la manca de reconeixement per part de nosaltres, les mares (i la societat!), no els posa les coses gaire fàcils. La nostra manca de reconeixement i acceptació de la seva figura (la manca de reconeixement de les mares cap a les mares afins) té un efecte mirall en els nostres fills que, essent-nos fidels, de vegades poden no tractar-les amb el respecte que es mereixen, la qual cosa tampoc els ajuda a ells mateixos a fer família de manera sana i estable.

Jenna Korf tanca el seu article dient que és important agrair a les nostres comares la feina que fan amb els nostres fills i Jenn Díaz diu que de vegades ni l’esperen aquest agraïment. Jo, com a mare, dic que cal. Perquè sí, perquè la meva comare és una dona que ha escollit fer família d’una manera complexa i complicada, perquè és una dona a qui no li ha fet por aprendre a cuidar les meves filles al mateix temps que les començava a conèixer, perquè és una dona que ha acceptat conviure i formar una llar amb unes nenes que veu amb comptagotes (és el nostre cas) i que malgrat tot ha aconseguit que l’estimin amb devoció.

Jo, com a mare, repeteixo que cal donar-vos les gràcies, comares, perquè sabem que esteu fent una tasca duríssima (ho sabem de primera mà!) amb tots els vents en contra.

Gràcies per no deixar de fer-la.

  1. Un article preciós! Si tothom mirés el món amb ulls amables com fa la Berta, les coses anirien millor. Al món li cal empatia, que precisament és el que ens intenta fer entendre l’autora. Enhorabona!

    Reply
  2. Moltes gràcies i enhorabona BERTA, guaridor i aclaridor, NECESSARI i BRUTAL!!

    Reply

Leave a Reply

Your email address will not be published.